Diuen que hi havia una vegada un poble on tothom estava malalt. La gent patia d'un mal intens, d'un mal que alguns havien volgut imposar. La gent vivia tancada a casa, immersa en els seus problemes i sense cap via d'escapament. Aquells i aquelles que tenien una edat més avançada recordaven amb nostàlgia el temps de la primera pandèmia, quan també es van haver de confinar durant una bona temporada a les seves llars. Aquella, però, va ser una reclusió ben diferent.

La principal diferència era l'elevat nombre d'entreteniment que els agents culturals els proporcionaven. A totes hores podies gaudir del cinema que t'oferien les plataformes de pagament, també de les obres de teatre que les companyies retransmetien online, dels concerts que es feien en streaming o de les incomptables iniciatives organitzades des de tota mena de colles de cultura popular que es van reinventar per tal de guarir l'ànima de la població.

Quan la primera pandèmia va acabar la població tenia ganes de sortir al carrer i d'abraçar la gran tasca que el sector cultural havia fet durant tot el confinament, però no ho van poder fer. Tot i que les companyies es van adaptar a les estrictes i severes mesures imposades a la realització d'activitats culturals, no els va servir de massa res. Al cap de poc es van prohibir la realització d'actes culturals perquè es considerava que eren un perill per a la societat. Les companyies ho van entendre. Van comprendre que era molt més segur seure a la terrassa d'un bar ple de gom a gom, amuntegar-se en una platja o anar als camps de futbol que no pas assistir a un acte cultural perfectament adaptat, mantenint les distàncies de seguretat i amb la mascareta posada. Davant d'aquesta evidència i de la incapacitat de subsistència, la majoria de sectors culturals es van anar apagant i aquella societat va quedar orfe de cultura.

Val a dir que en aquell poble la gent obeïa sense protestar, que tothom es tancava a casa i esperava l'endemà. La gent no emmalaltia per la pandèmia del dia, sinó que la gent moria per manca d'esperit crític.

La cultura és segura i si no fem res per preservar-la, aquest relat un bon dia esdevindrà realitat.