“Van ser dues setmanes en les quals anàvem a tot drap, havíem fet tota la feina de preproducció abans, havíem lligat totes les entrevistes amb anterioritat i, llavors, ja anàvem amb un calendari molt fixat”. Roger Sànchez explica amb naturalitat el treball imprescindible que, fa més de sis anys ja, van dur a terme quatre membres de Brigada Sumud i un càmera a Cisjordània. “Fèiem dues o tres gravacions en un mateix dia”, recorda el brigadista.

‘Saber Sumud Palestina: les arrels d’una terra’ veu la llum en un context que, malauradament, propícia que sigui un documental ple de testimonis d'actualitat. “Per diferents problemes, no vam poder començar a muntar fins fa un any i mig i, quan a principis d'enguany situàvem aquesta data aproximada de llançament, no hi havia el context actual i no sabíem quin impacte podria tenir”, assegura Sànchez, que té clar que la situació els ha donat “notorietat” i volen aprofitar-la “per contrarestar el relat i contribuir a explicar el que passa”.

El documental s'ha presentat al Cinema Zumzeig de Barcelona i està coproduït pel Servei Civil Internacional (SCI), SUDS i La Directa, amb la col·laboració de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i la Generalitat de Catalunya.

Quina va ser la motivació principal per a realitzar el documental?

La motivació era respondre la petició que la població palestina ens feia: “torneu i expliqueu”. En anteriors ocasions, havíem estat a Palestina i ens havia quedat la recança que no havíem correspost prou aquesta petició de tornar i explicar la situació de Palestina. Llavors, quan vam fer aquest viatge a la primavera del 2017, hi vam anar amb una clara intenció de gravar la seva veu i explicar-la aquí per complir amb aquesta petició.

Quins obstacles us vau trobar a l'hora de gravar en Palestina?

Tota l'estona havíem de jugar la carta de sempre que vas a Palestina: ets un turista i has de dir que vas a Israel, perquè si dius que vas a Palestina… a banda del control que et menges, potser ja ni entres. La majoria d'entrevistes —per no dir totes— estan fetes en llocs “segurs”: cases de gent, llocs apartats… Anàvem amb cura amb això, perquè el paper que tu fas allà és de turista.

També has d’anar amb compte amb el material un cop ets allà, perquè has de fer desplaçaments i has de passar molts controls; preníem mesures per mantenir les targetes gràfiques amb seguretat, per exemple. I també vas amb riscos a l'hora de treure el material. En el moment de passar el control de l'aeroport o d’enviar segons què vas amb compte i prens mesures. Teníem còpies de seguretat de tot el material gravat per qualsevol cosa que pogués passar, perquè sabíem que si ells ho interceptaven, més enllà de la represàlia, es quedarien el material.

“L'estat d'Israel és un monstre que l'únic objectiu que té des de la seva fundació és l'extermini de la població palestina”.

Va haver-hi alguna cosa que et cridés especialment l'atenció d’aquella gravació?

Crec que el més bèstia podria ser aquesta arbitrarietat i impunitat amb què actua l’exèrcit d’Israel contra la població palestina. Per a ells és gairebé com un joc, però un joc macabre de poder. Al final, el seu exèrcit disposa de la vida dels palestins com volen a l'hora de fer-los entrar o sortir, de deixar-los menjar o no, de tenir accés a l’aigua… a l'hora de decidir si viuen o no.

Hi ha barris on pot haver-hi una casa d'un palestí i, davant, a dos metres, la casa d'un colon que, a més a més, va armat i el vol matar. Això és molt dur. També hi ha carrers pels quals els palestins no poden passar; nosaltres podíem passar-hi, però ells no. Hi ha llocs per on 4.000 o 5.000 palestins han de passar diàriament per anar a treballar als territoris del 48, i hi ha vegades que l'exèrcit decideix tenir el check point tancat una o dues hores més perquè sí, o fer controls excessivament de cel i, per tant, la gent triga molt més a passar.

El documental es va gravar en un viatge en 2017. Com ha empitjorat la situació des d’aleshores?

Moltíssim. L’estat d'Israel és una màquina de matar i la seva única raó de ser és l'extermini i el genocidi del poble palestí. Nosaltres en diem “genocidi per gota malaia” perquè mata persones cada dia de manera que els mitjans no se'n fan ressò i, de tant en tant, com ara, molt més accentuada. L'any 2023 estava sent un dels més sanguinaris d’Israel: de l'1 de gener fins al 6 d'octubre del 2023, havia matat més d'una persona cada dia a Cisjordània, en el que se suposa que ha de ser la normalitat, la quotidianitat, la calma i la pau a Palestina. Des del 7 d'octubre del 2003 fins al 7 de novembre del 2023, a Cisjordània, han matat més de 3 persones al dia.

Llavors, només pot anar a pitjor. Ho diu la població palestina, i ho hem arribat a entendre: l'estat d’Israel és el primer que no vol implementar la solució dels dos Estats. No té definits els límits del seu territori perquè és un estat colonial potencialment en expansió. Això, per tant, només pot anar a pitjor i accentuar aquest extermini. L'estat d'Israel és un monstre que l'únic objectiu que té des de la seva fundació és l'extermini de la població palestina, i ho farà per tots els mitjans mentre els poders occidentals li facin costat. És una vergonya.

“Espero que, d’aquí a uns anys, la gent senti vergonya d'haver defensat un estat completament contrari a la vida”.

Com creus que el documental pot contribuir a la comprensió sobre la situació en Palestina?

M'agradaria que penséssim aquesta situació una mica com mirem l'Alemanya nazi ara; és a dir, m'agradaria avançar que l'estat d'Israel desapareixerà i espero que, d’aquí a uns anys, la gent senti vergonya d'haver defensat un estat completament contrari a la vida, a la humanitat i a la dignitat humana. Hem de situar els termes del relat en aquests punts i la voluntat del documental és explicar que aquí hi ha una gent que compleix allò de: “existir, resistir”. La seva pròpia existència, la seva pròpia supervivència, és un acte de resistència.

Hi ha una població que es resisteix a desaparèixer, a abandonar la seva terra, i que, per tant, té tot el dret a la rebel·lió des de qualsevol punt de vista de drets humans i de dignitat.

El documental compta amb la participació de La Directa. Quin paper juguen els mitjans de comunicació en la creació de les narratives respecte a Palestina i els abusos d’Israel?

Un dels principals problemes dels mitjans de comunicació és que es deuen al poder i, per tant, als lobbies sionistes, i marquen el relat parlant, per exemple, de palestins morts i d’israelians assassinats. Els mitjans es posicionen quan posen el focus en el 7 d'octubre i no en el que va passar fa més de 75 anys; quan sempre situen l'estat d'Israel com a víctima i no ubiquen que estem parlant d'un estat colonial que practica un apartheid que busca el genocidi.

Jo crec que els mitjans de comunicació tenen una alta responsabilitat en ubicar el relat com a respostes a agressions que surten del no-res; al final, estem parlant d’ocupació militar, de neteja ètnica i d’extermini. Fins i tot el preàmbul de la Declaració Universal dels Drets Humans recull el dret a la rebel·lió contra tota tirania.

Després de la primera projecció, quina és la vida que t'agradaria que tingués el documental?

De moment, la vida que està tenint és una mica la que volíem, fins i tot superant les expectatives perquè ja hem rebut més de 15 peticions de projecció. La nostra intenció és tenir-lo tancat durant un temps per projectar-lo i fer presentacions; i, d'aquí a un temps, alliberar-lo i penjar-lo a internet perquè sigui d'accés lliure i que tothom hi pugui tenir accés. Al final el que ens interessa és fer arribar aquesta veu a tothom.

El desig polític seria que aquest documental, el més aviat possible, hagués envellit i hagués caducat, perquè això voldria dir que ha canviat la situació; que el documental continuï explicant la situació de Palestina durant tots aquests anys podrà estar bé des d’un punt de vista cinematogràfic, però des d’un polític i humà serà una santa merda. Malauradament, la situació actual ens ha donat notorietat i el que volem és aprofitar-la per contrarestar el relat, i poder contribuir molt més a explicar el que passa.

Teniu pensat tornar a Palestina per tractar de recollir més testimonis?

En clau molt personal: la voluntat de tornar hi és. No ho tinc a l'agenda, però sí que ho tinc al cap i al cor. Jo no volia tornar fins que no haguéssim fet el documental per una qüestió de respecte, de vergonya. Hi ha coses que hem de tenir en compte més enllà de la situació concreta de cadascú i del context palestí: la significació pública i política a favor de Palestina rema bastant en contra pensant en el pròxim cop que trepitges l'aeroport de Ben Gurion a Tel-Aviv.

Quin va ser el major aprenentatge personal a través de la gravació del documental?

En tres viatges he acabat d'entendre molt millor com viuen allà. Com un d'aquells poemes tan famosos, el de ‘We teach life, Sir’ (‘Nosaltres ensenyem vida, señor’). És el que fan els palestins. En una de les converses que tinguérem en el grup de gent que vam anar el primer cop, el comentari nostre era “jo ja hauria marxat, jo hauria fotut el camp”. És una situació d’angoixa, d’espera. T’ho imagines i dius: jo seria incapaç de resistir aquí i ells segueixen perquè és la seva terra.

És una gent que està determinada a no abandonar casa seva, a no abandonar la seva terra. El vincle és molt fort. Gent en camps de refugiats encara tenen la clau per tornar algun dia a casa seva. És una lliçó de vida molt bèstia i, sobretot, una lliçó de pensament col·lectiu; Palestina no hauria resistit fins ara si no tingués un pensament comunitari, un pensament i una acció comunitària de gran família. L'estat d'Israel és un estat d'ocupació militar, colonial, racista, d'apartheid —anant cap a un genocidi—… i això no és una cosa que puguem normalitzar ni tolerar: al feixisme se l'ha de tractar com el què és.