L’espiral de violència a la Franja de Gaza sembla no tenir aturador i l’emergència humanitària que pateix la població empitjora dia rere dia. Davant d’un escenari tan dantesc, les veus a favor de la pau resten silenciades sota el soroll eixordador de les bombes. Un mes després de l’inici de l’escalada violenta, parlem amb la periodista i membre de FundiPau, Montserrat Arbós, sobre l’abast del conflicte i les possibilitats reals de desescalar el conflicte i cercar camins de pau.

Ha passat poc més d’un mes de l’atac de Hamàs i de l’inici del setge brutal a Gaza. Quan s’aturarà Israel?

En aquesta situació, és molt difícil fer previsions, perquè tot el que pot semblar lògic i racional no serveix per satisfer o respondre als interessos que pot tenir el govern d’Israel. Quan es considera suficient el càstig? No és fàcil de dir.

Tot passa per l’alliberament dels ostatges?

El govern israelià ha dit que no s’aturaran els bombardejos fins a l’alliberament dels ostatges. Ara bé, si escoltem totes les veus expertes en mediació que s’han expressat aquests dies diuen que el pitjor que es pot fer mentre s’està intentant aconseguir l’alliberament d’ostatges és collar per la via militar i continuar bombardejant. Per tant, el que seria lògic per als experts no és el que està passant aquí.

Ara mateix, hi ha algun espai per a la negociació?

La negociació ja existeix, segurament a empentes i rodolons, però hi és. En primer lloc, des del minut zero les famílies dels ostatges van triar els seus propis mediadors perquè no es refiaven de la persona designada pel govern israelià. Hi ha contactes a diverses bandes, des de Qatar, els Estats Units, Israel i Egipte que estan treballant per negociar amb Hamàs l’alliberament d’una part dels ostatges. Amb tot, no ha sortit enlloc que es contempli l’alliberament de tots, sinó per grups. Els contactes continuen.

Hi ha hagut apropaments significatius?

És cert que al llarg d’aquest mes hi ha hagut diversos moments en què semblava que era imminent un alliberament substancial de persones, que finalment no s’ha donat i tampoc ha servit per minorar el ritme de bombardejos. Hi ha negociacions, però com és habitual i necessari en aquests casos, també molt de secretisme. És complicat predir el resultat de les negociacions.

No és una negociació fàcil.

Una de les coses que s’ha posat sobre la taula és que Hamàs no és una organització monolítica. No és una estructura en el sentit d’allò que podríem identificar com un estat o un govern, amb una sèrie de persones amb noms i cognoms, i amb responsabilitats concretes. Hamàs va guanyar unes eleccions i es va erigir en la principal formació política al parlament palestí i té el govern de Gaza, però l’organització, inclosa la branca armada, té diversos nuclis i lideratges. I això, a l’hora de resoldre la situació, ho dificulta tot encara més.

Quina va ser la motivació de l’atac de Hamàs?

Les primeres reaccions després de l’atac i la sorpresa general apuntaven a rebentar les negociacions entre Israel i el món àrab, especialment amb l’Aràbia Saudita, que es veien com una maniobra geopolítica per part d’Israel, i també dels Estats Units, per resoldre i normalitzar l’encaix d’Israel a la regió a costa d’ignorar la causa palestina. Hi havia la consciència, des del govern saudita i les parts en negociació, que la visualització d’aquest abandonament provocaria malestar popular. En el moment de l’atac, la interpretació que es va fer era que es tractava d’una resposta de Hamàs a això.

És una tesi que ha perdut força amb el pas de les setmanes?

Les declaracions dels líders de Hamàs en la reivindicació i justificació de l’atac no han mencionat en cap moment aquests Acords d’Abraham i s’han posat sobre la taula altres qüestions, com el control de Jerusalem o l’alliberament de presos palestins. També s’ha parlat que, dins la Franja, Hamàs havia perdut autoritat moral i política entre la ciutadania en els darrers anys per un empitjorament de la situació econòmica i l’atac podria haver respost a una voluntat de recuperar el prestigi popular per part de Hamàs a Gaza i Cisjordània.

S’han dit moltes coses i penso que, per la nostra part, seria una temeritat posar-nos a especular.

L’atac es va preparar amb molta antelació?

Alguns presoners palestins que van cometre els atacs i han estat detinguts han assegurat en els seus interrogatoris que portaven anys d’entrenament, i no un any, com s’havia dit. Quan i per què es decideix dur a terme l’atac en aquest moment concret és quelcom sobre el qual tampoc m’atreveixo a donar una resposta conclusiva.

On pot conduir la situació desencadenada durant les darreres setmanes?

Els nord-americans i algunes veus crítiques d’Israel han deixat clar que ni el mateix govern israelià ho acaba de saber. El que s’ha dit és que es crearia una zona, a la meitat superior de la Franja, cal veure fins a on i si aquesta línia d’ocupació es manté així o es crea una franja de seguretat per a Israel, com la que hi ha al sud del Líban. No ho sabem.

S’ha parlat d’un pla per expulsar població palestina al Sinaí.

L’obertura de fronteres a Egipte i l’expulsió d’una part important de palestins cap al Sinaí és una opció que no s’ha acabat d’excloure en el sentit taxatiu del terme. Oficialment, el govern egipci s’hi ha negat frontalment. Israel ha arribat a proposar una condonació del deute egipci, que és immens, com a moneda de canvi, però sembla difícil. Encara més amb unes eleccions a la vista a Egipte, però, de moment, res s’ha acabat de descartar.

Hi ha moviments dins la societat israeliana contraris a l’actuació del govern?

Sí, el que passa és que estan patint una repressió molt important. Fa pocs dies, per exemple, s’informava de la detenció de quatre diputats del Balad, un partit d’esquerres de base palestino-israeliana, acusats d’intentar organitzar una manifestació a la Galilea per protestar contra la guerra. S’ha reprimit a persones per publicar comentaris de compassió i comprensió amb el patiment que s’està generant a Gaza. Fa uns dies es va posar sota arrest domiciliari una dona per fer un grafiti en record als morts a l’atac del 7 d’octubre. També hi ha una onada de repressió molt bèstia a les universitats israelianes, s’ha acomiadat a professors universitaris i metges…

No sembla una reacció gaire democràtica.

S’han prohibit les manifestacions, cosa que jo no recordo que hagués passat en guerres anteriors. En definitiva, hi ha una voluntat conscient de silenciar les veus crítiques dins d’Israel, un fet que potser es pot entendre en el sentit de tancar files, però és el pitjor que pot fer una democràcia. Justament, una situació com aquesta necessita veus que qüestionin allò que s’està fent, sobretot des de principis de pau i de respecte als drets humans. Estem veient que la política que s’està aplicant des d’Israel és la contrària.

"Hi ha una voluntat conscient de silenciar les veus crítiques dins d’Israel".

Es pot dir que estem davant d’una nova Nakba?

Amb les imatges que estem veient aquests dies, tot porta a pensar que sí. Existeix un marc legal internacional, que són les convencions de Ginebra, que el gruix es van aprovar un any després de la creació de l’estat d’Israel, que deixen molt clar que una potència ocupant no pot actuar alterant la realitat urbana i social dels territoris que ocupa. Israel ho ha incomplert des del minut zero i ara veiem una repetició d’aquest incompliment, i també de les lleis de la guerra.

Per tant, i s’ha dit des de representants del govern d’Israel, hi ha una voluntat de transmetre la idea que es voldria forçar una nova Nakba, en tota la seva expressió i magnitud per a la ciutadania palestina de Gaza.

Sembla difícil imaginar una solució política que pugui establir condicions favorables per a la pau i la convivència a la zona.

La primera condició hauria de ser un alto el foc immediat, l’alliberament dels ostatges, segurament un intercanvi de presoners –recordem que de palestins n’hi ha més d’un miler sota l’anomenada detenció administrativa, és a dir, sense càrrecs ni data d’alliberament–, i, evidentment, l’aturada de qualsevol operació d’assentaments i de violències a Cisjordània. I, com a objectiu majúscul, la fi de l’ocupació.

Hi ha possibilitats que això passi?

En aquest conflicte, com deia Shlomo Ben-Ami, ets pessimista en l’anàlisi dels fets, però, malgrat tot, vols ser optimista. Si ens limitem a analitzar la situació actual i la lògica del discurs, sobretot d’Israel, només podem ser pessimistes. I passa que, per exemple, abans de la convocatòria del procés de pau de Madrid i dels Acords d’Oslo, res feia preveure que s’arribaria a aquests acords. Les potències de la regió van prendre consciència que calia donar una resposta al conflicte. Tot depèn de molts factors. O pensar que aquesta escalada ha posat un altre cop la causa palestina a l’escenari de l’opinió pública internacional.

Penso que és molt important posar el focus també en la ciutadania europea i grup jueus nord-americans, que estan pressionant per parlar de la fi de l’ocupació i de la guerra, d’una pau justa i negociada. Podríem pensar que això pot portar a un procés polític que conduís a alguna mena d’acord de retirada territorial i alguna altra situació que no sigui el conflicte permanent.

És possible tornar a alguna solució anterior o tornar a començar des de zero?

Fer taula rasa i començar de nou no crec que s’ho hagi plantejat ningú. De fet, el més optimista que podríem imaginar seria l’aprovació o la imposició d’alguns dels últims acords que han estat a taules no-oficials, com el desmantellament d’alguns assentaments i la modificació de les cis jordanes. Això obligaria, doncs, a desmantellar i retirar colons. I es necessitaria un govern israelià amb prou força per atrevir-se a fer-ho. Si això, abans de l’atac de Hamàs, ja semblava complicat, perquè era difícil trobar a l’espectre polític israelià algun partit amb prou legitimitat i prou escons que pogués plantejar-ho, després del 7 d’octubre sembla encara més difícil.

A nivell de la comunitat internacional, hi ha algú que estigui treballant seriosament per buscar una resolució del conflicte?

Penso que el paper del secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, s’ha de posar molt en valor, perquè és el discurs que segurament necessita aquest conflicte. La comunitat internacional, i parlo de governs, no pot continuar sotmesa al pes històric de la culpa per l’Holocaust i l’antisemitisme que hi ha a les nostres societats. Començar a tractar Israel com qualsevol estat del món seria un gran pas en la resolució del conflicte. I això ho va dir fa uns dies la viceprimera ministra belga, per exemple. Ara bé, no veig una línia majoritària en aquest sentit.

"Existeix una voluntat de transmetre la idea que es voldria forçar una nova Nakba".

Així, què més necessita aquest conflicte per caminar cap a una resolució?

Dues coses que segurament poden semblar contradictòries. Per una banda, una feina silenciosa i discreta d’aproximació entre les parts. Quan parlem de les parts, cal reconèixer qui té l’autoritat per negociar en nom dels uns i dels altres. Això és difícil en el cas palestí, amb una Autoritat Nacional Palestina totalment deslegitimada; i per la part israeliana, fins fa un mes el govern estava absolutament menyspreat per la meitat dels seus propis ciutadans. Per tant, la situació no és fàcil.

I per l’altra?

Cal un canvi de discurs públic important, que és molt necessari. El paper de la comunitat internacional i d’Europa, començant per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha estat absolutament inacceptable. Hem de començar a analitzar quin efecte té tot això sobre el que diem que Europa proclama ser i els seus suposats valors democràtics universals i de respecte als drets humans. Si ja era difícil anar pel món abans d’aquest conflicte, ara, en aquest sentit, encara és pitjor.

Algú haurà d’obligar Israel a canviar la seva política, perquè sembla que ara tingui pocs incentius per acceptar un canvi de posició.

Efectivament, si comencem a tractar Israel com qualsevol país del món obrirem la porta a un nou escenari, en què ha de ser la comunitat internacional qui colli i ajudi en la imposició sobre el terreny. Les dues parts necessiten una comunitat internacional que forci a la negociació i que actuï com un àrbitre honest en les reivindicacions i l’anàlisi històrica del conflicte, de com hem arribat fins aquí.

I el primer que cal fer és no tractar la història de les dues parts per igual, i reconèixer que hi ha una part que ha tingut –i té– el poder de fer possible un canvi en la solució del conflicte. Per tant, s’ha de tractar Israel com a tal i corregir tota l’actuació internacional fins ara.