Diu la dita que els castells són l'art de quadrar un triangle perquè quedi rodó. Potser per ser tan peculiar, aquesta tradició catalana no només es manté ben viva al nostre territori sinó que té tendència a expandir-se arreu. I és que a les prop de 20 colles castelleres establertes a l’estranger cal afegir-ne una altra de nova creació, la Colla Castellera de Berlín.

La idea va sorgir de forma esporàdica quan un parell de residents catalans a la capital alemanya, submergits en una conversa amb tocs melancòlics, van decidir engrescar-se en aquesta aventura. Si ja existien colles en altres ciutats del món, per què no a Berlín?

La Lídia Pedro, una de les dues cofundadores, confessa que “quan un està lluny de casa, a vegades té la necessitat de sentir-se més a prop i els castells et permeten crear un pont entre la terra d'acollida i la que t'ha vist néixer, entre les noves ensenyances i aquelles velles a les que no vols renunciar”.

Esforç i constància per superar els primers entrebancs

Engegar una colla castellera de zero, i lluny de casa, no esdevé pas una tasca senzilla. Per començar, cal una infraestructura humana important. “Vam començar fent córrer la veu a través de grups online i entre amistats fins que vam organitzar la primera reunió, la segona i es van posar en marxa els assajos tot i que encara estem buscant nous membres” explica la Lídia, i afegeix que a l’hora d’aconseguir captar persones “les xarxes socials representen una eina molt eficaç, estem a Twitter, Instagram i Facebook”.

Tot i que la majoria dels seus membres són catalans, també compten amb alemanys i alemanyes i esperen que aviat també s’hi afegeixin persones d’altres nacionalitats per esdevenir “una colla el més heterogènia possible” i de retruc, internacionalitzar i “promoure els castells i la cultura catalana arreu”.

Aquesta diversitat de perfils però, deriva en una altra dificultat i és que “només un 25% dels membres de la colla tenen experiència prèvia” fet que els obliga a començar pràcticament de zero. “Disposem d’un equip tècnic amb molta experiència i paciència. Sense ell seria impossible aprendre la tècnica. Encara estem verds però progressem i a cada assaig aconseguim una nova fita”.

Els castellers de la Vila de Gràcia ens han cedit cascs i faixes i els de Londres, materials de difusió.

Un cop tens la infraestructura humana sota control, és imprescindible buscar un espai on poder reunir-se i assajar, i no sempre és fàcil. La Lídia ens explica que “ara que fa bon temps assagem a l’aire lliure, en un parc on hi ha barres altes de ferro que utilitzem d’espatlleres”. Quan la meteorologia fa la guitza, “podem utilitzar un local que ens cedeixen i només hem de deixar la voluntat” però remarca que “estem buscant algun lloc més permanent”.

Pel que fa al material, el treball en xarxa amb altres colles ha esdevingut clau perquè “els castellers de la Vila de Gràcia ens han cedit cascs i faixes i els de Londres, materials de difusió, com ara pòsters i tríptics que estem traduint a l’alemany”.

Sense pressa, però sense pausa

Amb el procés per triar el color de la samarreta i el logotip de la colla en marxa, els castellers de Berlín no tenen pressa. S’imposen com a objectius a curt termini “trobar local i involucrar nous membres per poder fer la nostra primera actuació el proper 11 de setembre”. Si miren més enllà, s’imaginen “aixecant castells de 6, tot i que ara mateix és una fita molt llunyana”.

Quan la il·lusió i l’esforç inicial recullen els seus fruits

L’empenta i el treball constant dels castellers de Berlín de ben segur que els portarà, en un futur proper, a aixecar els somiats castells de 6, cosa que ja poden dir els ‘Kangaroos’ de Sydney. La colla australiana va néixer l’any 2016 com una activitat puntual del Casal Català de New South Wales i actualment és una de les primeres colles estrangeres del rànquing casteller.

Parlant sobre quina és la clau d’aquest èxit, el Pau, un dels membres fundadors de la colla, assegura que la fórmula màgica de l’èxit és “les ganes que hi posa la gent i comptar amb una base social gran per poder progressar” ja que “tant hi fa que tinguis el millor tronc del món, que si no tens gent per fer pinya, mai creixeràs”.

A més, des de la junta “s’organitzen festes i activitats per mantenir el grup motivat i comptar amb un punt de trobada dins d’una ciutat tan gran” mentre puntualitza que “som com una família, quan tot el que t’envolta és tan diferent, s’agraeix poder tenir gent amb qui parlar en català i en definitiva, tenir la nostra petita Catalunya fora de casa”.

Tant hi fa que tinguis el millor tronc del món, que si no tens gent per fer pinya, mai creixeràs.

Tot i això, La colla no està formada exclusivament per ciutadans catalans, també compten amb bascos/es, madrilenys/es i una gran representació d’altres països d’arreu del món com ara França, Egipte, Japó, Índia, Xina, Alemanya, República Txeca i lògicament, Austràlia.

Els ‘Kangaroos’ vesteixen de groc en honor al país que els acull, “tots els equips que representen Austràlia vesteixen ‘green and gold’ i com no volíem fer servir el color de cap de les grans colles, vam creure que el que millor ens representava era el groc, un color una mica controvertit darrerament” comenta el Pau.

Les problemàtiques de fer pinya a l’estranger

Tot i l'experiència, els ‘Kangaroos’ es troben sovint amb pedres al camí.. La primera d'elles, les assegurances ja que “a Austràlia no hi ha cultura castellera i cada vegada que t’ofereixes per actuar, et reben amb molta il·lusió però et demanen una assegurança. Tenim la del Casal Català però limitada només a les seves activitats. Si volem actuar en altres espais, necessitem la nostra pròpia i costa diners”. Diners que costen d’obtenir ja que “aquí no tenim institucions que ens ajudin a finançar-nos i la comunitat catalana és molt petita”.

D’altra banda, la idiosincràsia de la comunitat catalana resident a Austràlia també dificulta el desenvolupament habitual de la colla ja que “és normal que la gent vingui aquí a estudiar o a prendre’s un any sabàtic. Per tant, una bona part dels membres de la colla són gent que marxarà al juny, i al setembre arribaran de nous amb els que haurem de tornar a començar, i així cada any”.

Per posar fi a aquesta situació, l’entitat busca “crear una base de gent australiana i residents de llarga durada que formin el nucli dur de la colla, i que la resta de membres puguin anar fluctuant”.

L'intercanvi d'experiències, mecanisme de subsistència

Aquestes dificultats estructurals porten a les colles castelleres a reinventar-se i a cercar altres vies de subsistència i aquí hi juga un paper clau el treball en xarxa. “Tenim molt bona relació amb els ‘Koales’ de Melbourne, amb qui ens ajudem mútuament, i amb altres colles internacionals i catalanes gràcies a les quals hem aconseguit material i vídeos promocionals traduïts a l’anglès”.

Reconeixement i internacionalització de la cultura catalana

Però tot i les dificultats, aixecar castells lluny de casa ajuda als catalans i catalanes a rebrollar les seves arrels i donar visibilitat a tradicions populars amb les que han crescut i que es veuen amb cert exotisme a les antípodes.

En Pau ens explica que “els locals ens miren amb curiositat i tothom s’atura a fer fotos, s’interessen pel que fem i fins i tot s’animen a provar-ho. Difícilment deixarem de ser una activitat exòtica en un racó de la ciutat, però està clar que cada dia són més els australians i australianes que saben que són els castells i el que representa”.

L'essència dels castells

Des de la colla de Sydney desitgen sort i esperonen als nouvinguts castellers de Berlín perquè “aconseguir tenir una colla que actuï de forma regular i aixecar castells de sis és complicat, però amb ganes tot és possible. I si al final només es fan castells de 5 i construccions menors, no passa res, el més important és mantenir l'esperit viu”.

I és que en això dels castells, no és tan important aixecar estructures més o menys altes sinó gaudir del camí i de tot allò que aporta formar part de la família castellera. Tothom val per fer castells i a la pinya hi ha lloc per a tothom.